Anne Hathaway es va donar a conèixer deixant-se sorprendre per la seva condició de princesa. Al cinema, sí. Anys més tard va posar-se en la pell d’una jove periodista que deixava de banda els seus principis per fer una petita incursió en el difícil sector de la moda. I, uns quants personatges després, la vam veure desterrant del tot la seva pàtina naïf i madurar artísticament fent un gloriós paper secundari a “Los miserables” amb el qual va guanyar un Oscar.
A ‘Colossal’, la nova cinta del càntabre Nacho Vigalondo, Hathaway és una jove passada de copes que ha perdut (momentàniament) el control de la seva vida. Intenta reprendre’l traslladant-se al seu poble, on es retroba amb un amic de la infància que acaba estant un pèl trastocat. Però això no és el més important. El quid de la qüestió és que, atzarosament, descobreix que la presència d’un misteriós monstre a Seül té molt més a veure amb ella del que es pensa. La història del monstre i el tortuós retrobament amb l’amic l’atrapen com remolí fins que aconsegueix deslliurar-se’n, fer un pas endavant i donar un nou rumb a la seva vida.
Evitarem més spoiler d’aquesta pel·lícula, fins ara el més interessant que hem vist en els dos primers dies de Sitges 2016, tot i que per serà difícil veure-la al nostre país, perquè no disposa encara d’una distribuïdora que la porti de sala en sala.
Mentre apareix, ‘Colossal’ segueix recollint bones impressions de festival en festival, demostrant l’enorme capacitat creativa de Vigalondo, capaç de fer d’una història de monstres un relat humà sobre les relacions tòxiques. Prou interessant.
