La carrera escènica d’Ángel Pavlovsky serà protagonista d’un documental dirigit pel crític teatral Albert de la Torre. L’artista arriba a les pantalles després de més de 50 anys sobre els escenaris amb un audiovisual que explica els orígens i la creació del Pavlovsky que moltes generacions coneixen, admiren i reconeixen per la manera de treballar i viure el món de l’espectacle.
El documental, iniciat gairebé contra la seva voluntat, gira al voltant d’una conversa entre l’artista i Albert de la Torre. En ell, Pavlovsly apareix en situacions i converses robades, fruit de moltes hores de gravació i sovint, sense que el protagonista fos conscient que se l’estava gravant. D’aquesta manera, l’argentí reapareix de nou cinc anys després de la seva jubilació i de la total absència de la vida pública. De fet, l’espectacle que Pavlovsky va fer la passada temporada a La Gleva Teatre va néixer com a requisit de guió per la producció del documental.
Amb Pavlovsky vam fer el primer sopar a l’Elche, darrera l’Apolo, el 1987. Des de llavors hem fet moltes coses plegats, a més de ràdio i televisió. Ens han tocat les mil arreglant el món unes quantes vegades, hem celebrat Nadal, hem anat al teatre, al bingo… ens hem fumat junts un estanc sencer. Va ser el padrí de la meva boda, a Madrid, amb la que va ser molts anys la seva pianista, la compositora i productora Bárbara Granados. Vam estar més de vint anys compartint-la. Després d’haver-se jubilat, li vaig proposar unes quantes vegades que expliqués la seva visió del teatre i la seva vida, però ell no volia de cap de les maneres. Quan vaig aconseguir portar-lo a casa uns dies per fer un assaig per a un possible documental, vaig saber que el tenia caçat. Tot l’equip de la productora estava avisat que no volia fer la pel·lícula i que havíem de fingir que no estàvem fent-la. Tant de temps retirat de tot, de seguida el vam engrescar a produir unes sessions al Teatre de La Gleva per desmentir la notícia de la seva mort. Va ser l’inici d’una aventura que ens ha portat, tant a ell com a mi, a remenar documents i records que expliquen una època i un tarannà de Barcelona dissolts en la memòria del país. La satisfacció de veure el públic de Pavlovsky retrobar-se amb ell a través del documental és només comparable a la de veure la fascinació que desperta el personatge entre els que no l’havien vist mai damunt d’un escenari. És la memòria d’un artista irrepetible, d’unes dècades prodigioses de la història de Barcelona i un punt i a part a les nostres vides.