El cantautor barceloní presenta el seu sisè treball d’estudi en la seva primera incursió en la música en català, L’home de l’any passat (Discmedi, 2020). El disc, que veurà la llum el proper 28 de febrer, és un recull de l’home que Torío va ser, no l’any passat, sinó fa ja més de quinze anys. Amb els catorze temes del disc, el músic revisita el seu primer àlbum Last Year’s Man (Sinnamon Records, 2003), no només amb una llengua nova sinó que també amb un to més lluminós.
Àlex Torío ha anat coent i reescrivint les cançons que componen L’home de l’any passat en una llibreta que l’ha acompanyat a arreu durant els darrers cinc anys. L’àlbum tracta de la doble cara de l’èxit i de la insatisfacció dels somnis acomplerts. “És un disc existencialista”, valora Torío.
Per a fer-ho, el músic recorre a influències de la literatura i el cinema com Edgar A. Poe, Woody Allen o Federico Fellini, a pròpies experiències personals com “Els dies són llargs, els anys són curts” o “Plou al parc d’atraccions” -que en la seva versió en anglès encara avui és de les més celebrades i escoltades de Torío a Spotify-, però també a protagonistes o àlter egos antipàtics com els de “El cabró que sóc” o “L’home de l’any”.
Com a tret diferencial del disc, més enllà de l’idioma, Àlex Torío ha abandonat també el seu estudi per enregistrar les cançons i ha comptat amb el barceloní Caballo Grande, cosa que li ha permès gravar en un temps rècord i ser més ell mateix: “m’he deixat anar més, és un disc menys premeditat”, explica el músic.
